Totes les ones de la mar

no poden rompre un gra d'arena.

 

J. V.

 

 

El 17 de juny de 1895 els lectors d'El Noticiero Universal van poder llegir-hi un «Comunicat» tramès al director del diari per mossèn Jacint Verdaguer, l'autor de L'Atlàntida i Canigó, escriptor de renom universal i figura cabdal del catalanisme literari. El capellà-poeta s'adreçava, fent
ús del seu dret i la seva llibertat, a «la gent honrada de Barcelona», tot reclamant justícia i protestant davant la llei per la iniquitat de què era víctima.

¿Què havia passat? ¿Què havia empès un home d'Església a recórrer a la premsa progressista per denunciar una difícil situació personal? Encara avui, més de cent anys després, els documents conservats i les interpretacions parcials i, sovint, partidistes dels estudiosos no permeten anar gaire més enllà de conjectures i explicacions més o menys satisfactòries.

 

 

 

El «cas Verdaguer»: un drama personal de
transcendència col.lectiva

 

Una relació sumària dels fets aportarà una mica de llum a un quadre ple de clarobscurs. En primer lloc, és comunament admès que, després del viatge a Terra Santa, el 1886, Verdaguer extrema la seva dedicació sacerdotal, incrementant les hores de confessionari i, sobretot, augmentant els ajuts econòmics a persones necessitades, des del seu càrrec d'almoiner del marquès de Comillas, fins aleshores força negligit. Se li accentua el zel caritatiu, i aviat es veu assetjat per indigents poc escrupolosos i pidolaires professionals que s'aprofiten de la seva bona fe.

El 1890 entra en contacte amb visionaris i exorcistes, que el suggestionen fins al punt d'arribar a practicar exorcismes a la seva cambra del palau del marquès. Endut pel mateix zel sacerdotal, Verdaguer s'interessa per la compra d'una capella ,Santa Creu de Vallcarca, i n'obté la propietat, a costa d'un endeutament personal, «origen ,en paraules de l'escriptor, de tots los altres deutes».

A començaments de 1893, incòmode per les actuacions del seu capellà i almoiner, el marquès decideix prescindir dels seus serveis, i n'acorda amb el bisbe de Vic la sortida de la casa. El mes de maig, després d'endur-se Verdaguer a Vic i acollir-lo uns quants dies al palau episcopal, Morgades li proposa de passar una temporada al santua-ri de la Gleva, on podrà refer la salut, malmesa, segons el prelat, per la seva excessiva dedicació sacerdotal. En aquest santuari, Verdaguer hi passarà dos anys, «lluny de biblioteques [...], lluny de mos editors, de mos llibres i fins de mos mateixos manuscrits», preocupat sobretot de passar per boig, acusació que li semblava veure créixer al seu voltant.

Als darrers mesos, i contravenint les ordres del seu bisbe, Verdaguer baixa amb freqüència creixent a Barcelona, on es relaciona amb la família Duran una mare i dues filles, que feia temps que tractava. S'escampen rumors calumniosos sobre la seva persona, i el prelat, fins aleshores relativament comprensiu, pren una decisió que, vistes les futures conseqüències, s'ha de considerar desencertada: fa arribar a Verdaguer un títol d'admissió a la casa-asil de capellans de Vic, on es recloïa els sacerdots del bisbat amb deficiències físiques o psíquiques. Verdaguer interpreta la proposta del bisbe com una certificació del seu desequilibri mental, i reacciona violentament contra l'intent d'internament en el que ell considera un manicomi per a eclesiàstics.

No podent eixugar les successives hipoteques per la compra de la capella de Vallcarca, acorralat pels creditors, Verdaguer viatja a Madrid per fer una visita al marquès
de Comillas, «amb la idea segons escriurà més tard de pendre-li lo pols respecte a mos deutes, que ell m'havia promès pagar». L'entrevista resultà infructuosa, tot i les renovades promeses del marquès d'atendre els deutes del seu antic capellà. El mes de maig de 1895 Verdaguer deixa el santuari i s'instal.la, a Barcelona, al domicili de la família Duran. Morgades l'amonesta repetidament, i, davant la inutilitat de les seves advertències, constitueix un tribunal eclesiàstic que citarà el capellà díscol tres vegades en un parell de mesos.

Mentrestant, el bisbe comet una altra imprudència, de resultats catastròfics: demana a l'autoritat civil de Barcelona que intervingui en el conflicte canònic amb el seu subordinat. El 14 de juny, després d'un seguiment policial, un delegat governatiu es persona al pis dels Duran amb una ordre de detenció per a Verdaguer. Aquest es nega en rodó a abandonar la família que l'ha acollit, i l'endemà mateix escriu una carta a Morgades queixant-se d'un procediment tan expeditiu i desproporcionat. El bisbe respon tot seguit, recordant-li l'obediència que li deu, com a sacerdot de la seva diòcesi. Verdaguer se sent perseguit, i envia una carta pública al director d'El Noticiero Universal, que sortirà publicada amb el títol de «Comunicat» en l'edició del vespre del dia 17 de juny.

El 23 de juliol, després de tres incompareixences davant el tribunal eclesiàstic del bisbat de Vic, Verdaguer rep la notificació de la seva suspensió a divinis, disposició canònica que comporta la prohibició de celebrar missa, única possibilitat de percebre un modest estipendi per al capellà destituït de tots els seus càrrecs. Poc després, el dia 6 d'agost, Verdaguer insereix al diari La Publicidad el primer d'una sèrie d'onze articles «en defensa pròpia». L'escàndol és clamorós. El bisbe hi veu una mostra clara de rebel·lia, i l'opinió pública es divideix en dos bàndols antagònics: conservadors i liberals prenen partit, des dels òrgans periodístics respectius, sobre el cas del capellà que se sent calumniat i víctima d'una conspiració. «Davant de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres», escriurà anys a venir l'altre gran escriptor català, Josep Maria de Sagarra.

La sèrie d'escrits periodístics s'interromp el primer de setembre, «amb la promesa formal [...] de que tot seguit se'm tornarien les llicències», i, el mateix mes, els articles es recullen en un opuscle, amb la traducció castellana enfrontada. El 17 d'octubre un grup de metges barcelonins, encapçalat pel doctor Giné i Partagàs, signa un dictamen favorable sobre les facultats mentals de Verdaguer. Les conclusions són immediatament esgrimides pels partidaris de mossèn Cinto com un argument científic irrefutable, que avala els arguments dels seus articles.

Segueixen dos anys de penúries econòmiques i de rebuig social. El mes de maig de 1896 el poeta concorre, sense èxit, als Jocs Florals de Barcelona, i, a l'agost del mateix any, amb motiu de la festa major, la vila de Gràcia li ret un homenatge públic en un teatre barceloní. Paral.lelament, uns quants escriptors afectes a Verdaguer li ofereixen la direcció literària de la revista L'Atlántida, creada per contribuir a la subsistència de l'escriptor, privat d'ingressos regulars.

A mitjan 1897 la situació es fa insuportable, i Verdaguer torna a presentar batalla a la premsa. El 5 d'agost, al mateix diari La Publicidad i sota l'epígraf «Un sacerdot perseguit», comença a publicar una segona sèrie d'articles, més extensa i estructurada que l'anterior, que es clourà sobtadament el 21 de novembre. Verdaguer fa una llarga estada a Madrid, i, gràcies a les gestions dels pares agustins d'El Escorial, i amb la intervenció del bisbe de Madrid, accepta de retractar-se de la seva actitud davant Morgades, el seu superior eclesiàstic. La retractació es fa efectiva, en un escrit tramès per Verdaguer al bisbe de Vic, el dia 6 de gener de 1898. Un mes després, Morgades li torna les llicències sacerdotals, i es clou així una tempestuosa etapa de la vida de Verdaguer, d'una importància decisiva en la seva carrera de sacerdot i d'escriptor, i d'una enorme repercussió dins i fora de Catalunya.