Tot el que he pogut trobar sobre la història del pobre Werther ho he aplegat amb zel i us ho presento, i sapigueu que me'n donareu les gràcies. Al seu esperit i al seu caràcter, no li negueu la vostra admiració ni el vostre amor, ni al seu destí, les vostres llàgrimes.

I tu, bona ànima que com ell sents també aquesta fúria, pren consol de les seves penes i fes-te amic d'aquest llibret, si per desencert o per culpa teva no n'has pogut trobar cap altre que et sigui més pròxim.

Llibre primer

 

 

 

 

 

4 de maig de 1771

 

¡Que content que estic, d'haver marxat! Amic meu, ja veus com és el cor de les persones! T'abandono, a tu, a qui tant estimo i de qui era inseparable, i estic content. Però sé que em perdonaràs. ¡Ja prou que va saber triar el destí les meves altres relacions per pertorbar un cor com el meu! ¡Pobra Leonore! I no va ser pas culpa meva. ¿Com podia imaginar-me que, mentre els obstinats encants de la seva germana em procuraven les sensacions més agradables, en el seu pobre cor hi creixia una passió per mi? Però, no ho va ser gens, culpa meva? ¿Que potser no li vaig alimentar esperances? ¿Que potser no em vaig encantar amb les seves sinceres expressions naturals, que tant ens feien riure, per poc gracioses que fossin? ¿Que potser no...? ¡Oh, com som els homes, que ens permetem castigar-nos a nosaltres mateixos! Però em reformaré, estimat amic, t'ho prometo, i et prometo que no em tornaré a recrear en les desgràcies que el destí m'ha presentat, com sempre he fet. El passat, passat està, i vull viure plenament el present. Tens tota la raó, amic meu, el dolor humà no seria tan fort -¡i només Déu sap per què és així!- si no poséssim tant d'afany a alimentar-lo amb la nostra fantasia i no l'evoquéssim amb el record dels mals passats, en comptes de viure el present despreocupats.

Tingues la bondat de dir a la meva mare que em dedicaré als seus afers tan bé com sàpiga i n'hi faré arribar notícies així que pugui. He parlat amb la meva tia i no l'he trobada, ni de bon tros, tan mala persona com ens havien dit a casa. És una dona alegre i intempestiva, tota bon cor. Li he fet saber les queixes de la meva mare sobre la interrupció del repartiment de l'herència. M'ha explicat els seus motius i raons, i les condicions en les quals estaria disposada a restituir-nos-ho tot, i més que demanem. En resum, que ara no tinc ganes de parlar-ne. Digue-li a la mare que tot anirà bé. Aquest petit afer m'ha permès comprovar un cop més, amic meu, que els malentesos i la deixadesa provoquen més mals en aquest món que la mala fe i l'estupidesa. Almenys aquestes dues són més rares de trobar.

Per cert, aquí m'hi trobo força bé. La solitud d'aquest indret paradisíac resulta un bàlsam impagable per al meu esperit, i aquesta època de joventut escalfa el meu cor, tan sovint inquiet. Cada arbre, cada mata, són un ram de flors, i voldria ser una abella per submergir-me en el seu mar de fragàncies i poder-ne trobar tot l'aliment.

La ciutat en si mateixa és desagradable, però en canvi està envoltada d'una bellesa natural inefable. Això va empènyer el difunt comte Von M a construir un jardí dalt d'un dels turons, que es barregen amb les més belles varietats i formen les valls més boniques. El jardí és senzill, i així que hi entres t'adones que no el va dissenyar cap jardiner expert, sinó un esperit sensible que el volia per recrear-s'hi ell mateix. Ja he vessat algunes llàgrimes al gabinet en ruïnes que havia estat el lloc preferit del difunt, i que ara és el meu. Aviat seré l'amo i senyor del jardí. El jardiner ja m'ha agafat simpatia, amb només aquests dies, i no se sentirà gens molest.

 

 

 

10 de maig

 

Una serenitat meravellosa ha envaït la meva ànima com aquests matins primaverals que m'endolceixen el cor. Estic sol i visc amb plenitud la meva vida en aquest lloc fet per a esperits com el meu. Sóc tan feliç, estimat amic, visc tan submergit en les sensacions que m'ofereix la meva existència tranquil·la, que el meu art se n'ha ressentit. No puc dibuixar ni una ratlla i, en canvi, mai com ara m'havia sentit tan bon pintor. Quan l'estimada vall m'envolta del seu baf i el sol arriba al punt més alt de l'estesa impenetrable i tenebrosa del meu bosc, i només algun raig escadusser s'escola al santuari, aleshores m'ajec a l'herba alta, tocant al rierol, i arran de terra descobreixo milers de plantes diferents; quan sento prop del cor el batec d'un petit món entre les tiges, amb insondables formes d'infinits mosquits i cuquets, i sento la presència de Déu Totpoderós, que ens va crear a la seva imatge, i l'alè de l'Amador universal, que flotant ens emporta i ens sosté en un goig etern, ¡ah, amic meu!, quan tot això se'm trasllueix als ulls, i el món que m'envolta i tot el cel sencer reposen al meu cor com el record d'una amant, llavors sospiro i penso: “Tant de bo pogués tornar a expressar, tornar a plasmar sobre el paper, aquesta vivència tan càlida i total, com si fos el reflex de la meva ànima, com la meva ànima ho és del Déu etern!”. Però això m'aniquila, amic meu, i em veig defallir sota la imponent magnificència d'aquestes visions.

 

 

 

12 de maig

 

No sé si és que aquest lloc està habitat per esperits enganyosos o si són les fantasies celestials del meu cor ardent el que fa que vegi el que m'envolta com un paradís. Davant mateix d'on visc hi ha una font, una font que em té encisat com la Melusine dels contes i les seves germanes. Tot baixant per una muntanyeta et trobes una cova, que s'enfonsa ben bé uns vint graons, on una aigua claríssima brolla de les roques de marbre. Els petits murs que la voregen per dalt, els grans arbres que envolten el lloc tot cobrint-lo, la frescor que s'hi respira, tot plegat té no sé què de llòbrec i atractiu. No passa ni un sol dia que no m'hi assegui una hora. Les noies de la ciutat hi van a agafar aigua, una feina d'allò més inofensiva i necessària que antigament feien les filles dels reis i tot. Quan m'assec a la font, m'assalta un pensament bíblic i m'imagino vivament els patriarques fent-hi coneixences i arreglant-hi casaments, i que el pou i la font estan habitats per esperits benignes. Oh, aquell qui, després d'una calorosa passejada estiuenca, no s'hagi refrescat a la font, no pot compartir aquestes sensacions.