Recordo que era una
tarda de mitjan setembre. Acabava de prendre'm un cafè al Dòria, aquella
terrassa que hi havia al capdamunt de la Rambla de Catalunya i que en part
encara hi és, o ja no, no ho sé. En qualsevol cas, em sembla que hi és amb un altre nom, un nom tan insignificant,
per entendre'ns, que en alguna banda, perquè la gent s'orienti en aquest
galimaties de locals que canvien de la nit al dia, hi posa «antic cafè Dòria». La ciutat canvia més de pressa que
el cor dels seus habitants. Però la qüestió
és què passa amb aquells dels seus habitants que per dir-ho així vivim
amb el cor a la boca i ens l'hem de treure
cada vegada que demanem alguna cosa en els
bars que ara cauen ara s'aixequen i que en tot cas es transformen de la nit al dia com si fossin les flors
més efímeres d'un malson vertiginós i llòbreg, al mar turbulent de les
coses. En aquests casos, l'espectacle és d'allò més horrible: «On va, home, amb
aquest cor tan tronat i pútrid, ¿no veu que aquí ja hem canviat, que ja ens hem
renovat? Vinga, tregui's aquest cor fastigós de la boca, eixugui's bé els
llavis i digui'm què li he de posar.» Un
cafè, jo, al Dòria o com es digui, havia demanat un cafè, efectivament,
i després de prendre-me'l m'havia tornat a posar ràpidament el cor a la boca,
no sé si com un morrió o com una màscara d'oxigen, amb la pressa de qui se sent
a punt de mossegar algú i a la vegada s'està ofegant. Tot i que, en aquella
terrassa, es digui ara com es digui, sempre m'hi he sentit bé, i des d'allà es
pot veure l'escultura de la girafa presumida i al davant hi ha aquella mena de
castell encantat de la Diputació. I així com aquest castell sempre m'ha
intrigat una mica, en canvi la girafa té la virtut de posar-me de bon humor com
qui diu ipso facto, i això és una
cosa que s'agraeix, de debò. Ara mateix, mentre escric això i rememoro les
tardes passades sense fer altra cosa que contemplar la girafa presumptuosa i
alegrar-me de la seva presumpció, em ve a la memòria la cara de l'escultor que
la va fer, tot i que no diria el seu nom ni que em matessin, ni que em
clavessin una muntanya de filferros roents per tot el cos us juro que no el
diria pas, tot i que estic segur que quan no hi pensi el diré, sempre em passa
això, quan vull dir un nom, quan menys hi penso, llavors em ve al cap, quan ja
no serveix de res recordar-se'n, quan ja no el vols dir, llavors et ve
directament als llavis. Recordo que jo devia ser un nen de res, un infant
trotador, i solia coincidir al metro amb un home que irradiava, no sabria com
dir-ho, una mena de discreció tan sobrenatural, que era impossible no
fixar-s'hi. Jo, en aquella època, no feia servir ulleres de sol ni em dedicava
a seguir gent, però ara, si em tornés a trobar un tipus tan interessant com
aquell home, em posaria les ulleres de sol i em dedicaria a seguir-lo, almenys
una estona, no pas dies, sinó només unes hores, per veure només on va, què fa,
amb qui es troba. Aquell home tenia un posat com de personatge de ficció, vull
dir que te'l miraves i pensaves que havia sortit d'un món molt més meravellós que el que es concitava al
metro a fer-hi allà el teatret de les ombres xinesques i esgrogueïdes,
que és el tipus de teatret que bàsicament
es fa al metro. La gent es pensa que
al metro s'hi va per anar d'una banda a una altra, i no sap que al metro
s'hi va a fer de figurant en un teatret insuportablement trist, per això he abandonat el metro, he bandejat el
metro de la meva vida, perquè posats a fer de figurant prefereixo fer de figurant en una comèdia de superfície en lloc
de fer de figurant en un drama soterrat, i
vaig sempre amb autobús, sóc dels
que s'han passat a l'autobús, per dir-ho així. És clar que hi ha
soterranis i soterranis, o hi havia
soterranis i soterranis. En el meu cas i en
el cas d'aquell home, aquest teatre de la figuració metropolitana tenia
lloc a l'estació de Fontana, que ara ja no existeix, per molt que la gent es
pensi que sí i s'entesti a ficar-se en una estació de metro que es diu Fontana.
És inútil que els diguis que és inútil, que l'estació de Fontana ja no
existeix, el cert és que és així, no existeix, Fontana es va acabar fa una pila
d'anys, caldria fer molta arqueologia per recuperar-la, per recuperar un bri
almenys de la mena de llum que hi havia en aquella estació. Encara tinc als
ulls aquella llum, igual que tinc als ulls aquell tipus amb la gorra i l'abric,
tan menut que semblava que anés a con-fondre's
amb el terra. Vull dir l'escultor. El veies i t'imaginaves la mena de
coses sens dubte apassionants que devia portar entre mans. Jo almenys m'ho
imaginava cada vegada que el veia, em posava a imaginar tot de coses, però mai
no em vaig pensar que fos un escultor o un artista, encara que quan era petit
les paraules «escultor» i «artista» no existien al meu vocabulari. En això he
anat a menys. Puc haver ampliat el meu vocabulari, però al mateix temps dec
haver incrementat la meva confusió mental. Anys després, potser devia ser quan
va morir i la seva fotografia va sortir als diaris, vaig saber que era l'autor
de la girafa presumida i del bou consirós, que per a mi són les dues escultures
més definitives, més prodigioses i fascinants
de tota la Rambla de Catalunya. I no ho dic pas perquè siguin les
úniques. N'hi podria haver deu mil més, d'escultures, i per a mi aquestes dues continuarien sent les millors. I
tot i que totes dues em tenen igual de fascinat, la veritat és que la girafa em posa sempre de bon humor, mentre que
el bou em produeix l'efecte contrari. Però bé, la part final de la
Rambla de Catalunya no és pas per estar-s'hi, a tot estirar és per passar-hi
amb pressa perquè vas a una altra banda o véns d'una altra banda. De manera que
totes les vegades que he passat per davant del bou consirós i l'he saludat
mentalment, sense aturar-m'hi mai, evidentment, mig per por de quedar-me
intoxicat pel fum dels cotxes de la Gran Via, que és menys perfumat, digueu el
que digueu, que el dels cotxes de la Diagonal, i mig per por de destorbar-lo
dels seus pensaments, totes aquestes passades de passavolant davant del bou
filòsof no són res comparades amb les hores que m'he estat a prop de la
presumpció de la meva girafa estimada, que ja pot ploure o ja pot fer un sol
que mata, ja pot estar rodejada de milers de persones o morir-se de fàstic tota
sola un quinze d'agost a les tres de la tarda a la ciutat deserta, que ella no
deixa mai de mirar-se al mirall, en una actitud de monomania narcisista. Pobre bou, ara penso que potser ell en
situacions així tampoc no deixa de pensar en aquesta actitud de monomania
hiperreflexiva. Vull dir que, potser, en aquesta ciutat de presumits, ell és l'únic que manté sempre encès el fanal del
pensament, el bou del meu escultor veí de metro. Però suposo que deu
voler dir alguna cosa que la filosofia estigui als peus del carrer i la presumpció al seu, diguem-ho així: al seu cap.
Que a la banda de l'ala arnada, s'hi pensi amb gran estrès i amb una
relativa tendència com si diguéssim a l'atzucac, mentre que a la banda de les
arnes alades simplement s'hi badi sense gota d'estrès ni d'atzucacs, això, a mi
almenys, que en alguns afers funciono com un sismògraf tirant a malaltís,
sempre m'ha cridat l'atenció. Sempre he pensat que si fos al revés les coses en
general haurien anat d'una altra manera, no diré millor, i aquesta ciutat seria
tota una altra, no pas perquè la filosofia mereixi una sort millor, sinó pel
bou com a animal, que és una bèstia admirable, formidable. No sé qui va decidir
posar el bou al capdavall de la Rambla, al punt més ingrat, i la girafa al
capdamunt, al lloc més privilegiat, com si
diguéssim. La girafa, ben mirada, és bastant menys interessant i intel·ligent,
com a animal, que el bou. Una altra cosa
són les persones-girafa i les persones-bou, és clar. Tot plegat, ara me
n'adono, sembla que hagi estat una qüestió de longitud de colls. Vull dir que
decidir quina escultura anava al capdamunt i quina anava al capdavall d'aquest
carreró tan botiguer i tan ben posat, amb
el seu pendent deliciós i els seus til·lers escabellats. Suposo que va
ser una decisió en la qual les persones-girafa, una vegada més, es van imposar
per golejada a les persones-bou. El fet és que el meu escultor company de vagó
de metro va fer dues escultures d'allò més intel·ligents, i ara no entrarem en
el rotllo de dir el que volen dir, crec que és evident, com a paràfrasi i com
el que són agafades per elles mateixes, les dues són d'una evidència que
aclaparen a un nivell tal que no saps si riure o plorar. Però després va venir
fos qui fos amb el centímetre de prendre mides per estar segur de la
rendibilitat d'una ubicació o una altra. La cosa és clara, en el fons n'hi ha
prou de fixar-s'hi una mica. Jo mateix, si hi penso bé, he estat víctima de les
con-seqüències d'aquesta decisió estranya, i m'he afeccionat a la girafa, és a
dir, m'he mostrat feble davant d'un coll llarg que es colltorça per veure's
millor en el mirall, quan en el fons potser també la meva vida hauria pogut ser
tota una altra, no diré una vida millor, però sí diferent, si m'hagués
afeccionat al bou, si m'hagués mostrat sensible als colls gruixuts i als
pensaments vigorosos i persistents (profunds o no, això ja és una altra
qüestió). Però ni jo ni aquest carrer no hem estat així, no hem sortit a això, perquè no només se surt a un
pare o a una mare, jo crec que també se surt a una idea, a un sentit, i en el
fons ni aquest carrer ni jo no hem sortit als colls gruixuts que perseveren,
sinó als colls llargs que s'estiren i s'estiren. Em temo que aquesta mena de
plaga de mals d'esquena que assola la salut dels ciutadans d'aquesta ciutat deu
venir d'aquí, d'aquesta mania predominant d'estirar el coll més que les idees,
per dir-ho així. Sigui com sigui, i en el fons és molt lògic, la girafa sempre
ha tendit a posar-me de bon humor, per molt que es tracti d'un bon humor
superficial, escumós i volàtil.