Recordo que era una tarda de mitjan setembre. Acabava de prendre'm un cafè al Dòria, aquella terrassa que hi havia al capdamunt de la Rambla de Catalunya i que en part encara hi és, o ja no, no ho sé. En qualsevol cas, em sembla que hi és amb un altre nom, un nom tan insignificant, per entendre'ns, que en alguna banda, perquè la gent s'orienti en aquest galimaties de locals que canvien de la nit al dia, hi posa «antic cafè Dòria». La ciutat canvia més de pressa que el cor dels seus habitants. Però la qüestió és què passa amb aquells dels seus habitants que per dir-ho així vivim amb el cor a la boca i ens l'hem de treure cada vegada que demanem alguna cosa en els bars que ara cauen ara s'aixequen i que en tot cas es transformen de la nit al dia com si fossin les flors més efímeres d'un malson vertiginós i llòbreg, al mar turbulent de les coses. En aquests casos, l'espectacle és d'allò més horrible: «On va, home, amb aquest cor tan tronat i pútrid, ¿no veu que aquí ja hem canviat, que ja ens hem renovat? Vinga, tregui's aquest cor fastigós de la boca, eixugui's bé els llavis i digui'm què li he de posar.» Un cafè, jo, al Dòria o com es digui, havia demanat un cafè, efectivament, i després de prendre-me'l m'havia tornat a posar ràpidament el cor a la boca, no sé si com un morrió o com una màscara d'oxigen, amb la pressa de qui se sent a punt de mossegar algú i a la vegada s'està ofegant. Tot i que, en aquella terrassa, es digui ara com es digui, sempre m'hi he sentit bé, i des d'allà es pot veure l'escultura de la girafa presumida i al davant hi ha aquella mena de castell encantat de la Diputació. I així com aquest castell sempre m'ha intrigat una mica, en canvi la girafa té la virtut de posar-me de bon humor com qui diu ipso facto, i això és una cosa que s'agraeix, de debò. Ara mateix, mentre escric això i rememoro les tardes passades sense fer altra cosa que contemplar la girafa presumptuosa i alegrar-me de la seva presumpció, em ve a la memòria la cara de l'escultor que la va fer, tot i que no diria el seu nom ni que em matessin, ni que em clavessin una muntanya de filferros roents per tot el cos us juro que no el diria pas, tot i que estic segur que quan no hi pensi el diré, sempre em passa això, quan vull dir un nom, quan menys hi penso, llavors em ve al cap, quan ja no serveix de res recordar-se'n, quan ja no el vols dir, llavors et ve directament als llavis. Recordo que jo devia ser un nen de res, un infant trotador, i solia coincidir al metro amb un home que irradiava, no sabria com dir-ho, una mena de discreció tan sobrenatural, que era impossible no fixar-s'hi. Jo, en aquella època, no feia servir ulleres de sol ni em dedicava a seguir gent, però ara, si em tornés a trobar un tipus tan interessant com aquell home, em posaria les ulleres de sol i em dedicaria a seguir-lo, almenys una estona, no pas dies, sinó només unes hores, per veure només on va, què fa, amb qui es troba. Aquell home tenia un posat com de personatge de ficció, vull dir que te'l miraves i pensaves que havia sortit d'un món molt més meravellós que el que es concitava al metro a fer-hi allà el teatret de les ombres xinesques i esgrogueïdes, que és el tipus de teatret que bàsicament es fa al metro. La gent es pensa que al metro s'hi va per anar d'una banda a una altra, i no sap que al metro s'hi va a fer de figurant en un teatret insuportablement trist, per això he abandonat el metro, he bandejat el metro de la meva vida, perquè posats a fer de figurant prefereixo fer de figurant en una comèdia de superfície en lloc de fer de figurant en un drama soterrat, i vaig sempre amb autobús, sóc dels que s'han passat a l'autobús, per dir-ho així. És clar que hi ha soterranis i soterranis, o hi havia soterranis i soterranis. En el meu cas i en el cas d'aquell home, aquest teatre de la figuració metropolitana tenia lloc a l'estació de Fontana, que ara ja no existeix, per molt que la gent es pensi que sí i s'entesti a ficar-se en una estació de metro que es diu Fontana. És inútil que els diguis que és inútil, que l'estació de Fontana ja no existeix, el cert és que és així, no existeix, Fontana es va acabar fa una pila d'anys, caldria fer molta arqueologia per recuperar-la, per recuperar un bri almenys de la mena de llum que hi havia en aquella estació. Encara tinc als ulls aquella llum, igual que tinc als ulls aquell tipus amb la gorra i l'abric, tan menut que semblava que anés a con-fondre's amb el terra. Vull dir l'escultor. El veies i t'imaginaves la mena de coses sens dubte apassionants que devia portar entre mans. Jo almenys m'ho imaginava cada vegada que el veia, em posava a imaginar tot de coses, però mai no em vaig pensar que fos un escultor o un artista, encara que quan era petit les paraules «escultor» i «artista» no existien al meu vocabulari. En això he anat a menys. Puc haver ampliat el meu vocabulari, però al mateix temps dec haver incrementat la meva confusió mental. Anys després, potser devia ser quan va morir i la seva fotografia va sortir als diaris, vaig saber que era l'autor de la girafa presumida i del bou consirós, que per a mi són les dues escultures més definitives, més prodigioses i fascinants de tota la Rambla de Catalunya. I no ho dic pas perquè siguin les úniques. N'hi podria haver deu mil més, d'escultures, i per a mi aquestes dues continuarien sent les millors. I tot i que totes dues em tenen igual de fascinat, la veritat és que la girafa em posa sempre de bon humor, mentre que el bou em produeix l'efecte contrari. Però bé, la part final de la Rambla de Catalunya no és pas per estar-s'hi, a tot estirar és per passar-hi amb pressa perquè vas a una altra banda o véns d'una altra banda. De manera que totes les vegades que he passat per davant del bou consirós i l'he saludat mentalment, sense aturar-m'hi mai, evidentment, mig per por de quedar-me intoxicat pel fum dels cotxes de la Gran Via, que és menys perfumat, digueu el que digueu, que el dels cotxes de la Diagonal, i mig per por de destorbar-lo dels seus pensaments, totes aquestes passades de passavolant davant del bou filòsof no són res comparades amb les hores que m'he estat a prop de la presumpció de la meva girafa estimada, que ja pot ploure o ja pot fer un sol que mata, ja pot estar rodejada de milers de persones o morir-se de fàstic tota sola un quinze d'agost a les tres de la tarda a la ciutat deserta, que ella no deixa mai de mirar-se al mirall, en una actitud de monomania narcisista. Pobre bou, ara penso que potser ell en situacions així tampoc no deixa de pensar en aquesta actitud de monomania hiperreflexiva. Vull dir que, potser, en aquesta ciutat de presumits, ell és l'únic que manté sempre encès el fanal del pensament, el bou del meu escultor veí de metro. Però suposo que deu voler dir alguna cosa que la filosofia estigui als peus del carrer i la presumpció al seu, diguem-ho així: al seu cap. Que a la banda de l'ala arnada, s'hi pensi amb gran estrès i amb una relativa tendència com si diguéssim a l'atzucac, mentre que a la banda de les arnes alades simplement s'hi badi sense gota d'estrès ni d'atzucacs, això, a mi almenys, que en alguns afers funciono com un sismògraf tirant a malaltís, sempre m'ha cridat l'atenció. Sempre he pensat que si fos al revés les coses en general haurien anat d'una altra manera, no diré millor, i aquesta ciutat seria tota una altra, no pas perquè la filosofia mereixi una sort millor, sinó pel bou com a animal, que és una bèstia admirable, formidable. No sé qui va decidir posar el bou al capdavall de la Rambla, al punt més ingrat, i la girafa al capdamunt, al lloc més privilegiat, com si diguéssim. La girafa, ben mirada, és bastant menys interessant i intel·ligent, com a animal, que el bou. Una altra cosa són les persones-girafa i les persones-bou, és clar. Tot plegat, ara me n'adono, sembla que hagi estat una qüestió de longitud de colls. Vull dir que decidir quina escultura anava al capdamunt i quina anava al capdavall d'aquest carreró tan botiguer i tan ben posat, amb el seu pendent deliciós i els seus til·lers escabellats. Suposo que va ser una decisió en la qual les persones-girafa, una vegada més, es van imposar per golejada a les persones-bou. El fet és que el meu escultor company de vagó de metro va fer dues escultures d'allò més intel·ligents, i ara no entrarem en el rotllo de dir el que volen dir, crec que és evident, com a paràfrasi i com el que són agafades per elles mateixes, les dues són d'una evidència que aclaparen a un nivell tal que no saps si riure o plorar. Però després va venir fos qui fos amb el centímetre de prendre mides per estar segur de la rendibilitat d'una ubicació o una altra. La cosa és clara, en el fons n'hi ha prou de fixar-s'hi una mica. Jo mateix, si hi penso bé, he estat víctima de les con-seqüències d'aquesta decisió estranya, i m'he afeccionat a la girafa, és a dir, m'he mostrat feble davant d'un coll llarg que es colltorça per veure's millor en el mirall, quan en el fons potser també la meva vida hauria pogut ser tota una altra, no diré una vida millor, però sí diferent, si m'hagués afeccionat al bou, si m'hagués mostrat sensible als colls gruixuts i als pensaments vigorosos i persistents (profunds o no, això ja és una altra qüestió). Però ni jo ni aquest carrer no hem estat així, no hem sortit a això, perquè no només se surt a un pare o a una mare, jo crec que també se surt a una idea, a un sentit, i en el fons ni aquest carrer ni jo no hem sortit als colls gruixuts que perseveren, sinó als colls llargs que s'estiren i s'estiren. Em temo que aquesta mena de plaga de mals d'esquena que assola la salut dels ciutadans d'aquesta ciutat deu venir d'aquí, d'aquesta mania predominant d'estirar el coll més que les idees, per dir-ho així. Sigui com sigui, i en el fons és molt lògic, la girafa sempre ha tendit a posar-me de bon humor, per molt que es tracti d'un bon humor superficial, escumós i volàtil.