La classe de gimnàstica

A l'escola militar de Sant Severin. Gimnàs. La promoció forma amb les impecables samarretes de cotó, arrenglerada en dues fileres sota les grans làmpades de gas. El professor de gimnàstica, un jove oficial de cara ruda i bruna i els ulls sarcàstics, ha ordenat exercicis lliures, i ara distribueix els grups: «Primer grup, barra fixa; segon grup, paral·leles; tercer grup, poltre; quart grup, a grimpar. ¡Trenquin files!» I ràpids, sobre les lleugeres sabatilles de sola de colofònia,[1] els xicots es dispersen. Alguns es queden al centre de la sala, endarrerits, a desgrat. Es tracta del quart grup, els mals gimnastes, que no troben cap plaer en l'exercici amb aparells i que, després de vint flexions de cames, ja estan cansats i una mica marejats i sense alè.

Només un, Karl Gruber, que normalment es queda l'últim de tots pels esmentats motius, ja és a les barres situades en un racó una mica fosc de la sala, just al costat de les fornícules on pengen abandonades les jaquetes dels uniformes. Ha agafat fort la barra més propera i l'estira cap a fora amb una força inusual, de tal manera que aquesta vibra en solitari en el lloc reservat a l'exercici. Gruber ni tan sols deixa anar les mans, fa un salt i aguanta ben amunt, entrellaçades de manera totalment involuntària al principi del recorregut, les dues cames, que habitualment mai no podia ni imaginar aguantades a la barra. En aquesta posició, espera el grup i contempla –pel que sembla– amb especial satisfacció l'estupefacta irritació del menut suboficial polonès, que li crida que baixi. Però aquesta vegada Gruber fins i tot es mostra desobedient, i Jastersky, el suboficial ros, exclama per fi: «¡Està bé, Gruber, o baixa vostè a terra o puja fins a dalt! Si no, en donaré part al senyor tinent…» I llavors Gruber comença a escalar, de primer amb fúria, atabaladament, les cames poc estirades i la vista dirigida cap amunt, calculant amb una inequívoca preocupació l'enorme tros de barra que encara li falta. Després, modera la seva agitació; i com si gaudís de cada moviment com d'una cosa insòlita, agradable, s'enfila amunt com qui es dedica habitualment a escalar. No s'adona de l'emoció del malgrat tot irritat suboficial, només grimpa i grimpa, la mirada sempre dirigida cap amunt, com si hagués descobert una sortida en el sostre de la sala, i intentés arribar-hi. El seu grup sencer el segueix amb la mirada. I fins i tot en els altres grups ja hi ha qui dirigeix aquí i allà l'atenció cap a l'escalador, que normalment amb prou feines pujava sense alè, amb la cara vermella i els ulls en blanc, el primer terç de la barra. «¡Bravo, Gruber!», crida cap allà algú del primer grup. Aleshores n'hi ha molts que giren els ulls cap amunt, i durant uns instants la sala queda en silenci –però, just en aquest precís instant en què totes les mirades estan pendents de la figura de Gruber, a dalt de tot, tocant al sostre, aquest fa un moviment com si se'n volgués alliberar; i com que aparentment no ho aconsegueix, aleshores lliga totes aquestes mirades allà dalt, a la sòbria anella de ferro del capdamunt, i a continuació es deixa caure per la polida barra, de manera que tots estan mirant encara cap amunt quan ell, marejat i sufocat, ja fa molta estona que és dret a terra, i amb ulls estranyament apagats es mira els palmells de les mans, que li cremen. Aleshores algun dels companys que estan més a la vora d'ell, li pregunta què recoi li ha passat avui. «¿T'agradaria venir al primer grup?» Gruber riu, i sembla que vol contestar alguna cosa, però s'ho pensa millor, i abaixa ràpidament els ulls. I aleshores, quan el soroll i l'aldarull tornen a començar, es dirigeix novament en silenci cap al racó, s'asseu abatut, mira amb angúnia al seu voltant, agafa aire dues vegades, precipitadament, i riu un altre cop i vol dir alguna cosa… però ja cap dels seus companys li presta atenció. Només Jerome, que també forma part del quart grup, veu com torna a observar les seves mans, totalment inclinat sobre aquestes, com qui vol llegir una carta gairebé sense llum. I, al cap d'una estona, s'acosta cap a ell i pregunta: «¿T'has fet mal?» Gruber s'espanta: «¿Què?», diu amb la seva veu habitual, tan salivosa. «¡A veure!», Jerome agafa la mà de Gruber i l'acosta cap a la llum. Està una mica pelada de les durícies. «Tranquil, tinc una cosa per a això», diu Jerome, que sempre té emplastre anglès enviat pels de casa seva, «vine'm a veure després». Però és ben bé com si Gruber no ho hagués pas sentit; mira fixament cap al centre de la sala, però és com si veiés alguna cosa indefinida, potser no a la sala, potser a fora d'aquesta, davant de la finestra, tot i que és tard, i som a la tardor i s'ha fet fosc.

En aquest precís instant, el suboficial exclama amb el seu to imperatiu: «¡Gruber!» Gruber continua quiet, només els seus peus, estesos davant d'ell, llisquen una mica, rígids i maldestres, per sobre del parquet polit. «¡Gruber!», brama el suboficial, i la veu se li trenca. Després s'espera uns instants i diu, sec i furiós, sense mirar cap a l'al·ludit: «Presenti's en acabar la classe. Jo ja li…» I l'hora transcorre.

–Gruber –diu Jerome, i s'inclina cap al seu company, que cada vegada està més enfonsat en el racó –et tornava a tocar a tu escalar, vés, prova-ho, o si no en Jastersky te'n farà alguna, ja ho saps…

Gruber assenteix amb el cap… Però, en lloc de posar-se dret, tanca sobtadament els ulls, i llisca a través de les paraules de Jerome, com si una onada se l'emportés, lluny, llisca a poc a poc i sense fer soroll més i més endins, llisca d'on està assegut, i Jerome tot just comprèn què està passant quan escolta com el cap de Gruber colpeja secament contra la fusta i a continuació es precipita cap endavant… «¡Gruber!», crida enèrgicament. De primer ningú no s'adona de res. I Jerome es queda sense saber què fer, amb els braços penjant, i crida: «¡Gruber, Gruber!» No se li acut d'avisar els altres. Aleshores rep un cop, i algú li diu: «¡Imbècil!», un altre l'empeny cap a un costat, i contempla com aixequen el cos inert. Se l'emporten cap a algun lloc, probablement la cambra del costat. El tinent va corrents cap allà. En un to de veu aspre i fort dóna ordres molt breus. Amb la seva autoritat interromp de soca-rel el brunzir dels nombrosos xicots que murmuren. Silenci. Tan sols aquí i allà es veuen encara alguns moviments, un balancejar-se a l'aparell, un salt en silenci, el riure a deshora d'algú que no sap què passa. Després preguntes urgents: «¿Què? ¿Què? ¿Qui? ¿En Gruber? ¿On?» I cada cop més preguntes. Aleshores algú diu en veu alta: «Desmaiat». I el cap de secció Jastersky corre amb el rostre encès darrere el tinent i exclama amb la seva veu malèvola, tremolant de furor: «¡Un comediant, senyor tinent, un comediant!» El tinent no li fa el més mínim cas. Mira cap endavant, es cargola el bigoti, a causa del qual la seva aspra fesomia apareix encara més angulosa i enèrgica, i de tant en tant dóna una consigna concreta. Quatre interns, que transporten a Gruber, i el tinent desapareixen a la cambra annexa. Immediatament, els quatre interns tornen. Un criat travessa la sala. Els quatre són molt observats i assetjats a preguntes: «¿Com es troba? ¿Què li ha passat? ¿Ja ha tornat en si?» Cap d'ells no sap realment res. Aleshores també el tinent crida cap a l'interior que la classe pot continuar i que cedeix la direcció al sergent de primera Goldstein. Així es torna a l'exercici, a les paral·leles, a la barra fixa, i els baixos i grassonets del tercer grup passen penosament amb cames eixarrancades per sobre el poltre alt. Però tots els moviments són diferents d'abans; com si una orella s'hagués parat a sobre d'ells. Les oscil·lacions a la barra fixa s'interrompen sobtadament, i a les paral·leles només s'hi realitzen exercicis decididament menors. Les veus resulten menys confuses, i el seu brunzir sona més delicat, com si totes diguessin sempre una única paraula: «Essa, Essa, Essa…» El petit i espavilat Kryx escolta mentrestant a la porta de la cambra. El suboficial de la segona secció el fa fora d'allà tot aixecant la mà disposat a donar-li una surra al cul. Krynx fa un salt cap enrere, com un gat, amb pèrfids ulls brillants. Ja sap ben bé prou. I, al cap d'una estona, quan ningú el mira, transmet a Pawlowitsch: «Ha vingut el metge del regiment». I ja sap tothom com és en Pawlowitsch; amb tota la seva insolència, com si algú li hagués donat una ordre, va d'un costat a l'altre de la sala, dient gairebé en veu alta: «El metge del regiment és allà». I sembla que fins i tot els mateixos suboficials s'interessen per aquesta notícia. Cada cop més sovint, les mirades s'adrecen cap a la porta; els exercicis esdevenen cada vegada més lents; i un marrec d'ulls negres es queda ajupit damunt del poltre mirant fixament amb la boca oberta en direcció a la cambra. Sembla com si a l'aire hi planés alguna cosa paral·litzadora. Els més vigorosos del primer grup, certament, realitzen encara alguns esforços, oposen resistència, fan giravolts amb les cames; i Pombert, l'atlètic tirolès, flexiona el braç i es contempla els músculs, que es marquen amples i en tensió a través del cotó de la samarreta. Prou el menut i àgil Baum fa encara fins i tot alguns molinets amb els braços –i de sobte aquest enèrgic moviment és l'únic en tota la sala, un gran cercle vibrant, que té alguna cosa d'impropi emmig de la quietud general. I, amb una estrebada, l'homenet es queda quiet, de mala gana es deixa caure simplement de genolls i fa una cara com si res no li importés. Però també els seus petits ulls indolents es queden finalment pendents de la porta de l'habitació.

Ara se senten la sonsònia dels llums de gas i el tic-tac del rellotge de paret. I llavors sona la campana que indica les hores. Avui el seu to és estrany i singular; a més, s'acaba molt bruscament, s'interromp a meitat de paraula. I, amb tot, el sergent de primera Goldstein sap quin és el seu deure. Crida: «¡A formar!» Cap dels nois no li fa cas. Ningú no pot recordar quin sentit tenia aquest mot –abans. ¿Quan abans? «¡A formar!», brama el sergent de primera empipat i ara criden immediatament darrere seu els altres suboficials: «¡A formar!» I fins i tot algun dels interns diu per a si mateix, com en somnis: «¡A formar! ¡A formar!» Però en el fons, tots saben que encara cal esperar alguna cosa. I aleshores s'obre també la porta de la cambra; durant uns instants, res; a continuació, en surt el tinent Wehl i la seva mirada és furiosa i el seu pas ferm. Camina com si desfilés, i diu enèrgicament: «¡A formar!» Amb increïble rapidesa, tothom apareix format en files i columnes. No es belluga ningú. Com si hi hagués un mariscal, allà. Una ordre: «¡Atenció!» Pausa i a continuació, bruscament i amb fredor: «El vostre camarada Gruber acaba de morir… Un atac de cor. ¡En marxa!» Pausa.

I tan sols al cap d'una estona, la veu de l'intern de servei, suau, a penes perceptible: «¡Gir a l'esquerra! En marxa: Companyia: ¡marxin!» A poc a poc, i sense guardar el pas, la companyia es dirigeix cap a la porta. Jerome va l'últim. Ningú no mira enrere. L'aire del passadís, humit i fred, ve a l'encontre dels nois. Algú troba que se sent olor de fenol. Pombert fa en veu alta un acudit vulgar a propòsit de la pudor. No hi ha ningú que rigui. De sobte, Jerome sent que l'agafen pel braç i el sacsegen. És Kryx. Els ulls li fan pampallugues i li brillen les dents, com si volgués mossegar algú. «L'he vist», murmura sense alè, i apreta el braç de Jerome, i hi ha una riallada dintre seu que el sacseja amunt i avall. Quasi no pot continuar: «Està completament despullat i flàccid, i tot estirat… I a les plantes dels peus li han posat un segell…»

I llavors se li escapa el riure, un riure irreverent i morbós, que s'ofega a la màniga de Jerome.