Explicaven una anècdota sobre el meu
pare, que era músic. És amb uns amics en algun lloc i, en una ràdio o en un
fonògraf, ressonen els acords d'una simfonia. Els amics, tots músics o
melòmans, reconeixen de seguida la Novena
de Beethoven. Pregunten al meu pare: «¿Quina música és, aquesta?» I ell,
després d'una llarga reflexió: «Sembla de Beethoven.» Tothom s'aguanta el
riure: ¡el meu pare no ha reconegut la Novena
simfonia! «¿N'estàs ben segur?» «Sí», diu el meu pare, «és una obra de
Beethoven de l'últim període.» «¿Com pots saber que és de l'últim període?»
Llavors el meu pare els crida l'atenció sobre una cert lligat harmònic que un
Beethoven més jove no hauria pogut fer servir mai.
L'anècdota només és, evidentment, una
invenció maliciosa, però il·lustra prou bé què és la consciència de la
continuïtat històrica, un dels signes que distingeix l'home que pertany a la
civilització que és (o que era) la nostra. Tot prenia, als nostres ulls, el
caire d'una història, tot apareixia con un seguit més o menys lògic de fets,
d'actituds, d'obres. Al temps de la meva primera joventut, coneixia amb
facilitat, sense escarrassar-m'hi, la cronologia exacta de les obres dels meus
autors preferits. Era impossible pensar que Apollinaire hagués escrit Alcools abans que Calligrammes, ja que, si això hagués arribat a passar seria un
altre poeta, ¡la seva obra tindria un altre sentit! M'agrada cada quadre de
Picasso per ell mateix, però també tota l'obra de Picasso percebuda com un
llarg camí del qual conec de memòria la successió de les diferents etapes. Les
famoses preguntes metafísiques: «¿d'on venim?», «¿on anem?», tenen, en art, un
sentit concret i clar, i no són de cap manera impossibles de contestar.
Imaginem un compositor contemporani que
hagi escrit una sonata que, per la forma, les harmonies, les melodies,
s'assemblés a les de Beethoven. Imaginem fins i tot que aquesta sonata hagi
estat composta de manera tan magistral que, si hagués estat veritablement de
Beethoven, hauria figurat entre les seves obres mestres. Malgrat tot, per
magnífica que fos, firmada per un compositor contemporani convidaria a riure.
Com a màxim, aplaudiríem el seu autor com un virtuós del pastitx.
¡Com pot ser! ¿Sentim un plaer estètic
davant d'una sonata de Beethoven i no en sentim davant d'una altra del mateix
estil i del mateix encant si va firmada per un dels nostres contemporanis? ¿No
és això el súmmum de la hipocresia? La sensació de bellesa, ¿és, doncs,
cerebral, està condicionada pel coneixement d'una data?
No s'hi pot fer res: la consciència
històrica és inherent fins a tal punt a la nostra percepció de l'art que aquest
anacronisme (una obra de Beethoven datada d'avui) el sentiríem espontàniament
(o sigui, sense gens d'hipocresia) com ridícul, fals, incongruent, fins i tot
monstruós. La nostra consciència de la continuïtat és tan forta, que intervé en
la percepció de cada obra d'art.
Jan Mukarovsky (cofundador del Cercle
Lingüístic de Praga, on va néixer l'estructuralisme) va escriure el 1932:
«Només la suposició del valor estètic objectiu dóna un sentit a l'evolució
històrica de l'art.» Dit d'una altra manera: si el valor estètic no existeix,
la història de l'art és tan sols un immens dipòsit d'obres que segueixen una
cronologia sense cap sentit. I a l'inrevés: únicament és dins del context de
l'evolució històrica d'un art que el valor estètic és perceptible.
Però, ¿de quin valor estètic objectiu
podem parlar si cada nació, cada període històric, cada grup social té els seus
propis gustos? Des del punt de vista sociològic, la història d'un art no té
sentit en si mateixa, sinó que forma part de la història d'una societat, igual
com la dels seus vestits, els seus ritus funeraris i nupcials, els seus
esports, les seves festes. És si fa no fa així que es tracta la novel·la en
l'article que li dedica l'Enciclopèdia de
Diderot i de D'Alembert (1751-1772). L'autor d'aquest text, el cavaller de
Jaucourt, reconeix una gran difusió a la novel·la («gairebé tothom en
llegeix»), una influència moral (de vegades útil, de vegades nociva), però cap
valor específic que li sigui propi; a més a més, no esmenta gairebé cap dels
novel·listes que admirem avui: ni Rabelais, ni Cervantes, ni Quevedo, ni
Grimmelshausen, ni Defoe, ni Swift, ni Smollett, ni Lesage, ni l'abbée Prévost; per al cavaller de
Jaucourt, la novel·la no representa ni un art ni té una història autònoms.
Rabelais i Cervantes. Que l'enciclopedista no els hagi anomenat no és pas gens escandalós; Rabelais no tenia gaire interès a ser novel·lista i Cervantes pensava escriure un epíleg sarcàstic a la literatura fantàstica de l'època precedent; ni l'un ni l'altre no es consideraven «fundadors». Només va ser a posteriori, progressivament, que la pràctica de l'art de la novel·la els va atribuir aquest estatut. I els el va atribuir no pas perquè fossin els primers a escriure novel·les (hi va haver molts d'altres novel·listes abans de Cervantes), sinó perquè les seves obres feien comprendre, millor que no pas les altres, la raó de ser d'aquest nou art èpic; perquè representaven per als seus successors els primers grans valors novel·lescos; i és tan sols a partir del moment en què es va començar a veure en la novel·la un valor, valor específic, valor estètic, que les novel·les, en la seva successió, van poder presentar-se com una història.