Ara tinc una vida falsa, una vida apòcrifa i clandestina i invisible tot i que més veritable que si fos de veritat, però jo encara era jo quan vaig conèixer en Rodney Falk. Va ser fa molt de temps i va ser a Urbana, una ciutat del Mig Oest nord-americà on vaig passar dos anys al final de la dècada dels vuitanta. La veritat és que cada vegada que em pregunto per què vaig anar a parar precisament allà em dic que vaig anar a parar precisament allà com podia haver anat a parar a qualsevol altre lloc. Explicaré per què en lloc d'anar a parar a un altre lloc vaig anar a parar precisament allà.

Va ser per casualitat. Llavors –d'això fa ara disset anys– jo era molt jove, tot just havia acabat els estudis i compartia amb un amic un pis fosc i fastigós al carrer Pujol, a Barcelona, molt a prop de la plaça Bonanova. El meu amic es deia Marcos Luna, era de Girona com jo i la veritat és que era més i menys que un amic: havíem crescut plegats, havíem jugat plegats, havíem anat plegats al col·legi, teníem els mateixos amics. De tota la vida en Marcos volia ser pintor; jo no: jo volia ser escriptor. Però havíem estudiat dues carreres inútils i no teníem feina i érem pobres com rates, de manera que ni en Marcos pintava ni jo escrivia, o ho fèiem només en les poques estones lliures que ens deixava la tasca gairebé excloent de sobreviure. Ens en sortíem amb penes i treballs. Ell feia classes en un col·legi tan fastigós com el pis on vivíem i jo treballava a preu fet per a una editorial de negrers (preparant originals, revisant traduccions, corregint galerades), però com que amb els nostres sous de misèria no en teníem ni tan sols per pagar el lloguer del pis i els àpats, acceptàvem tots els encàrrecs suplementaris que aconseguíem esgarrapar d'aquí i d'allà, per estrambòtics que fossin, des de proposar noms a una agència de publicitat perquè entre els nostres en triessin un per a una nova companyia aèria, fins a ordenar els arxius de l'Hospital de la Vall d'Hebron, passant per escriure lletres de cançons, que mai no cobràvem, per a un músic que feia els darrers badalls. Això a banda, quan no treballàvem ni escrivíem ni pintàvem ens dedicàvem a rodar per la ciutat, a fumar marihuana, a beure cervesa i a parlar de les obres mestres amb què algun dia ens venjaríem d'un món que, tot i no haver exposat ni un sol quadre ni publicat un sol conte, consideràvem que ens ignorava d'una manera ben clara. No coneixíem pintors ni escriptors, no anàvem a còctels ni a presentacions de llibres, però és probable que ens agradés imaginar-nos com dos bohemis o com dos temibles kamikazes disposats a estavellar-se alegrement contra la realitat; la veritat és que només érem dos provincians podrits d'arrogància perduts a la capital, que estàvem sols i emprenyats i que l'únic sacrifici que no estàvem disposats a fer per res del món era tornar a Girona, perquè això volia dir renunciar als somnis de triomf que havíem acariciat tota la vida. Érem brutalment ambiciosos. Aspiràvem a fracassar. Però no a fracassar d'entrada i de qualsevol manera: aspiràvem a fracassar d'una manera total, radical i absoluta. Era la nostra manera d'aspirar a l'èxit.

Un vespre de la primavera del 1987 va passar una cosa que no trigaria gaire a capgirar-ho tot. En Marcos i jo acabàvem de sortir de casa quan, just a la cruïlla de Muntaner i Arimon, vam topar amb en Marcelo Cuartero. En Cuartero era un catedràtic de literatura de la Universitat Autònoma: jo havia assistit amb fervor a les seves classes enlluernadores, tot i haver estat un alumne mediocre. Tenia més de cinquanta anys i era gros, baix, pèl-roig i malgirbat, amb una gran cara de tortuga trista monopolitzada per unes celles de dolent i uns ulls sarcàstics que feien una mica de por; també era un dels primers especialistes europeus en la novel·la del segle xix, havia encapçalat la protesta universitària contra el franquisme als anys seixanta i setanta i corria la brama (tot i que això era difícil de deduir de l'orientació de les seves classes i la lectura dels seus llibres, escrupolosament lliures de qualsevol contingut polític) que encara era un comunista de cor, resignat i inexpugnable. Durant els meus anys d'estudiant, en Cuartero i jo amb prou feines havíem intercanviat algun comentari als passadissos, però aquell vespre es va aturar a parlar amb mi i en Marcos, ens va explicar que venia d'una tertúlia literària que es reunia cada dimarts a l'Oxford, un bar d'allà a prop, i, com si la tertúlia no li hagués acabat de satisfer les ganes de conversa, em va preguntar què llegia i ens vam posar a xerrar de literatura; llavors ens va convidar a fer una cervesa al Yate, un bar de grans finestrals i fustes polides on en Marcos i jo no entràvem gaire sovint perquè ens semblava massa luxós per al nostre migrat pressupost. Recolzats a la barra, vam parlar de llibres durant una bona estona i al final de tot en Cuartero em va preguntar de sobte en què treballava; com que en Marcos era al davant, no vaig gosar dir-li cap mentida, però vaig fer tots els possibles per adornar la veritat. Segurament ell la devia endevinar, perquè va ser llavors quan em va parlar d'Urbana. En Cuartero va dir que hi tenia un bon amic, a la Universitat d'Illinois, i que el seu amic li havia dit que el curs entrant el departament d'espanyol oferia unes quantes beques de professor ajudant a llicenciats espanyols.

–No tinc ni idea de com és la ciutat –va reconèixer en Marcelo–. L'únic que en sé ho sé per Ningú no és perfecte.

–¿Ningú no és perfecte? –vam preguntar en Marcos i jo alhora.

–La pel·lícula de Billy Wilder –va respondre en Marcelo–. Al començament en Jack Lemon i en Tony Curtis han de fer un concert en una ciutat glaçada del Mig Oest, a prop de Chicago, però per culpa d'un embolic amb uns gàngsters escampen la boira a tota llet cap a Florida disfressats de coristes per muntar-hi una gresca monumental. Resulta, doncs, que Urbana és la ciutat glaçada on no arriben mai, cosa que fa pensar que Urbana no deu ser cap meravella o que almenys deu ser tot el contrari de Florida, això suposant que Florida sigui una meravella. Comptat i debatut, això és el que en sé. Però la universitat és bona, i em sembla que la feina també. Et paguen un sou per fer classes de llengua, just per viure, i t'has de matricular al programa de doctorat. No exigeixen gaire. A més, tu volies ser escriptor, ¿oi?

Vaig sentir que se m'encenien les galtes. Sense gosar mirar en Marcos vaig quequejar alguna cosa, però en Cuartero em va interrompre.

–Doncs un escriptor ha de viatjar. Veuràs coses diferents, coneixeràs una altra mena de gent, llegiràs uns altres llibres. Això és saludable. En fi –va acabar–, si t'interessa em truques.

En Cuartero se'n va anar al cap de poca estona, però en Marcos i jo ens vam quedar al Yate, vam demanar una altra cervesa i vam passar una estona bevent i fumant en silenci; tots dos sabíem el que pensava l'altre, i tots dos sabíem que l'altre ho sabia. Pensàvem que en Cuartero acabava de formular en quatre paraules el que feia molt de temps que pensàvem sense formular-ho: pensàvem que, a més de llegir tots els llibres, un escriptor ha de viatjar i veure món i viure amb intensitat i acumular experiències, i que els Estats Units –qualsevol lloc dels Estats Units– eren un lloc ideal per fer totes aquestes coses i convertir-se en escriptor; pensàvem que una feina estable i pagada que deixava temps per escriure era molt més del que en aquell moment jo podia somiar aconseguir a Barcelona; massa joves o massa il·lusos per saber què significa que una vida se'n vagi a la merda, pensàvem que la nostra vida a Barcelona se n'anava a la merda.

–Bé –va dir finalment en Marcos i, sabent que la decisió ja estava presa, es va acabar d'un sol glop el seu got–. ¿Una altra cervesa?

Va ser així com, al cap de sis mesos d'aquella trobada fortuïta amb en Marcelo Cuartero, després d'un viatge inacabable amb avió amb escales a Londres i Nova York, vaig anar a parar a Urbana com podia haver anar a parar a qualsevol altre lloc. Recordo que el primer que vaig pensar quan hi arribava, mentre l'autobús de la Greyhound que em portava de Chicago penetrava per una deserta successió d'avingudes vorejades per casetes amb porxo, edificis d'obra vista i parterres meticulosos que reverberaven sota el cel roent d'agost, va ser la gran sort que havien tingut Tony Curtis i Jack Lemon a Ningú no és perfecte, i que escriuria a en Marcos per dir-li que havia fet deu mil quilòmetres per a no res, perquè Urbana –amb prou feines un illot de cent cinquanta mil ànimes al mig d'un mar de camps de blat de moro que s'estenia sense interrupció fins als suburbis de Chicago –no era gaire més grossa ni semblava gaire menys provinciana que Girona. És clar que no li vaig dir res d'això: per no desil·lusionar-lo amb la meva desil·lusió, o per mirar de modificar una mica la veritat, el que li vaig dir és que en Marcelo Cuartero s'errava de mig a mig i que Urbana era com Florida, o més aviat com una barreja en miniatura de Florida i Nova York, una ciutat efervescent, assolellada i cosmopolita on les novel·les pràcticament em sortirien soles. Però com que les mentides, per més que ens hi entossudim, no alteren la veritat, no vaig trigar gaire a comprovar que la primera impressió pesarosa de la realitat era exacta, i per això durant els primers dies que vaig passar a Urbana em vaig deixar dominar per la tristesa, incapaç com era d'emancipar-me de l'enyorança del que havia deixat enrere i de la certesa que, més que no pas una ciutat, aquell forn sense repòs perdut enmig del no-res era un cementiri on no deuria trigar gaire a convertir-me en un fantasma o en un zombi.

Fou l'amic d'en Marcelo