Cada dia atribueixo menys valor a la intel·ligència. Cada dia veig més clar que és només fora d'ella que l'escriptor pot recuperar alguna cosa de les nostres impressions passades, és a dir, copsar alguna cosa d'ell mateix i l'única matèria de l'art. No és el passat el que la intel·ligència ens proporciona amb aquest nom. En realitat, com passa amb les ànimes dels difunts en certes llegendes populars, cada hora de la nostra vida, morta i tot, s'encarna i s'amaga en algun objecte material. S'hi queda presonera, presonera per sempre, si no és que en retrobem l'objecte. A través seu la reconeixem, la cridem, i ella s'allibera. L'objecte on s'amaga –o la sensació, ja que tot objecte respecte a nosaltres és sensació– pot ser molt bé que no el trobem mai. I és per això que hi ha hores de la nostra vida que no ressuscitaran mai més. ¡És tan petit, aquest objecte, està tan perdut en el món, hi ha tan poques possibilitats que es creui en el nostre camí! Hi ha una casa de camp on he passat molts estius de la meva vida. De vegades pensava en aquells estius, però no eren ells. Hi havia moltes probabilitats que estiguessin morts per sempre per a mi. La seva resurrecció es deu, com totes les resurreccions, a una pura casualitat. L'altre vespre, després de tornar glaçat per la neu, com que no em podia escalfar i m'havia posat a llegir a la meva habitació sota la llàntia, la meva vella cuinera em va proposar de fer-me una tassa de te, que no en prenc mai. L'atzar va fer que em portés unes llesques de pa torrat. Vaig sucar el pa torrat a la tassa de te i, en el moment de posar-me el pa torrat a la boca i de sentir el seu estovament impregnat d'un gust de te contra el paladar, vaig sentir un trasbals, flaires de geranis, de tarongers, una sensació de llum extraordinària, de benestar; em vaig quedar immòbil, per la por que un sol moviment no aturés allò que em passava i que jo no entenia, i, sense deixar ni un moment aquell tros de pa sucat que semblava produir tantes meravelles, quan de sobte els envans somoguts de la meva memòria van cedir, van ser els estius passats a la casa de camp que he dit els que van irrompre en la meva consciència, amb els seus dematins, arrossegant amb ells la desfilada, la càrrega incessant de les hores felices. Aleshores me'n vaig recordar: cada dia, quan ja m'havia vestit, baixava a l'habitació de l'avi, que s'acabava de despertar i prenia el te. Hi sucava una torrada i me la donava a menjar. I quan aquells estius van haver passat, la sensació de la torrada estovada en el te va ser un dels refugis on les hores mortes —mortes per a la intel·ligència— van anar a arraulir-se, i que sens dubte no hauria retrobat mai més si aquell vespre d'hivern, havent tornat glaçat per la neu, la meva cuinera no m'hagués proposat el beuratge al qual estava lligada la resurrecció en virtut d'un pacte màgic que jo no coneixia.

Però, així que vaig haver tastat la torrada, va ser tot un jardí, fins aleshores vague i apagat, el que es va pintar, amb els seus passejos oblidats, parterre a parterre, amb totes les seves flors, en la petita tassa de te, com aquelles flors japoneses que només es refan dins l'aigua. Així mateix, molts dels dies de Venècia que la intel·ligència no m'havia pogut tornar estaven morts per a mi quan, l'any passat, tot travessant un pati, em vaig aturar en sec enmig de les llambordes desiguals i brillants. Els amics amb qui estava temien que no hagués relliscat, però els vaig indicar que seguissin caminant, que ja els atraparia; un objecte més important m'ocupava, encara no sabia quin, però sentia estremir-se en el fons de mi mateix un passat que no reconeixia: va ser en posar el peu sobre aquell empedrat que vaig experimentar aquell trasbals. Sentia un benestar que m'envaïa i que estava a punt d'enriquir-me d'aquesta substància pura de nosaltres mateixos que és una impressió passada, de la vida pura conservada pura (i que només podem conèixer conservada, ja que en el moment que la vivim no es presenta a la nostra memòria sinó enmig de les sensacions que la suprimeixen), i que només demanava ser alliberada, acréixer els meus tresors de poesia i de vida. Però jo no em sentia capaç d'alliberar-la. ¡Ah!, la intel·ligència no m'hauria servit de res, en un moment com aquell. Vaig refer alguns passos per tornar a passar sobre aquelles llambordes desiguals i brillants, per mirar de tornar-me a posar en el mateix estat. Era la mateixa sensació del peu que havia sentit sobre el paviment una mica desigual i llis del baptisteri de Sant Marc. L'ombra que hi havia aquell dia sobre el canal on m'esperava una góndola, tota la felicitat, tot el tresor d'aquelles hores, es van precipitar després d'aquesta sensació reconeguda, i aquell dia reviscuda per mi.

No solament la intel·ligència no pot fer res per a aquestes resurreccions, sinó que a més a més aquestes hores del passat només s'arrauliran en objectes on la intel·ligència no ha intentat encarnar-les mai. En els objectes en què heu mirat d'establir conscientment una relació amb l'hora viscuda, en aquests ella no hi trobarà asil. És més, si alguna altra cosa les pot ressuscitar, ells, quan renaixeran en ella, estaran despullats de poesia.

Me'n recordo que un dia de viatge, des de la finestra del vagó, m'esforçava a extreure impressions del paisatge que passava davant meu. Escrivia tot veient passar el petit cementiri rural, anotava les barres lluminoses del sol sobre els arbres, les flors del camí semblants a les de Le lys dans la vallée. Després, sovint intentava, repensant en aquells arbres ratllats de llum, en aquell petit cementiri rural, evocar aquell dia, entenent aquell dia en ell mateix i no el seu fred fantasma. No ho aconseguia mai i ja desesperava de sortir-me'n quan l'altre dia, tot dinant, vaig deixar caure la cullera sobre el plat. I es va produir, aleshores, el mateix so que el del mall dels guardaagulles que aquell dia picaven les rodes del tren a les parades. Al mateix moment, l'hora ardent i tapada en què dringava aquell soroll va reviure per a mi, i tot aquell dia en la seva poesia, exceptuant-ne només, adquirits per l'observació volguda i perduts per a la resurrecció poètica, el cementiri rural, els arbres ratllats de llum i les flors balzaquianes del camí.

¡Vet-ho aquí! De vegades retrobem l'objecte, la sensació perduda ens fa esgarrifar, però és massa lluny en el temps, no podem anomenar la sensació, cridar-la, no ressuscita. L'altre dia, tot travessant un rebost, un tros de roba verda que tapava una part de vitrall que s'havia trencat em va fer aturar en sec, escoltar en mi mateix. M'arribava una radiació d'estiu. ¿Per què? Mirava de recordar-me'n. Veia unes vespes en un raig de sol, una olor de cireres sobre la taula, no me'n vaig poder recordar. Durant un instant vaig ser com aquells que, dormint, es desperten a mitja nit i no saben on són, mirant d'orientar el seu cos per prendre consciència del lloc on es troben. Vaig vacil·lar així un instant, buscant a les palpentes al voltant del quadrat de tela verda els llocs, el temps en què el meu record que es despertava lleument s'havia de situar. Dubtava a la vegada entre totes les situacions confuses, conegudes o oblidades, de la meva vida; això només va durar un instant. Aviat ja no vaig veure res, el meu record s'havia adormit per sempre.

¡Quantes vegades els meus amics no m'han vist així, durant una passejada, aturar-me davant d'una avinguda que s'obria davant nostre, o davant d'una arbreda, i demanar-los que em deixessin sol un moment! Era inútil; m'esforçava en va per reprendre noves forces en la meva persecució del passat, tancar els ulls, no pensar en res, després obrir-los de cop per intentar veure de nou aquells arbres com la primera vegada, sense poder saber on els havia vist. En reconeixia la forma, la disposició, la línia que dibuixaven semblava calcada sobre algun dibuix misteriós estimat que tremolava dins del meu cor. Però no en podia dir res més, ells mateixos, amb la seva actitud ingènua i apassionada, semblaven dir la recança de no poder-se expressar, de no poder-me dir el secret que ells sentien prou bé que jo no podia desentranyar. Fantasmes d'un passat estimat, tan estimat que el meu cor es trencava en batecs, m'estenien els braços impotents, com aquelles ombres que Enees troba als inferns. ¿Havia passat, això, en les passejades al voltant del poble on jo era un nen feliç? ¿O havia passat, només, en aquest país imaginari on, més tard, somiava en la mamà malalta, prop del llac, en un bosc on hi havia claror tota la nit, país somiat només però quasi tan real com el país de la meva infantesa, que ja era un somni? No ho sabria dir. I estava obligat a tornar amb els meus amics que m'esperaven al revolt del camí, amb l'angoixa de girar l'esquena per sempre a un passat que no veuria mai més, de renegar dels morts que m'estenien els braços impotents i tendres i semblaven dir: “Ressuscita'ns”. I abans d'atrapar els meus companys i reprendre la conversa amb ells, em tornava a girar un moment per llançar una mirada cada cop menys perspicaç cap a la línia corba i fugissera dels arbres expressius i muts que serpentejava en els meus ulls encara.

Al costat d'aquest passat, essència íntima de nosaltres mateixos, les veritats de la intel·ligència semblen ben poc reals. Així mateix, sobretot a partir del moment que ens minven les forces, és cap a tot allò que ens pot ajudar a retrobar-lo que ens deixem emportar, baldament ens sentim poc compresos per aquelles persones intel·ligents que no saben que l'artista viu sol, que el valor absolut de les coses que ell veu no és important per a ell, que l'escala de valors només es pot trobar en ell mateix. Pot succeir que una detestable representació musical en un teatre de províncies, un ball que la gent de bon gust troba ridícul, o bé li evoquin records, o bé el remetin a un ordre de somiejos i preocupacions, molt més que una admirable representació a l'Òpera o que una vetllada ultraelegant al faubourg Saint-Germain. El nom de les estacions en un horari de trens on li agradaria imaginar-se que baixa del vagó un vespre de tardor, quan els arbres ja estan despullats i desprenen una forta olor en l'aire viu, un llibre insípid per a la gent de bon gust, ple de noms que no ha entès des de la infància, poden tenir per a ell tot un altre valor que els grans llibres de filosofia, i fan dir a la gent de bon gust que per ser un home de talent té gustos ben estúpids.

Potser sorprendrà que, tot i fer poc cas a la intel·ligència, hagi donat per tema a les pàgines que seguiran precisament algunes d'aquestes remarques que la nostra intel·ligència ens suggereix, en contradicció amb les banalitats que sentim a dir o que llegim. En una hora en què les meves hores estan potser comptades (d'altra banda com a tothom, ¿no?) és potser ben frívol fer obra intel·lectual. Però les veritats de la intel·ligència, si d'una part són menys precioses que aquests secrets del sentiment de què parlava fa poc, també tenen el seu interès. Un escriptor no és més que un poeta. Però els més grans del nostre segle, en el nostre món imperfecte on les obres mestre de l'art no són més que les desferres naufragades de les grans intel·ligències, han ordit en una trama d'intel·ligència les joies de sentiment on ells apareixen només de manera escadussera. I si un creu que sobre aquest punt important els millors del seu temps s'equivoquen, arriba un moment en què s'espolsa la mandra i sent la necessitat de dir-ho. El mètode de Sainte-Beuve potser no és a primer cop d'ull un objecte tan important. Però potser aquestes pàgines portaran a veure que toca problemes intel·lectuals molt importants, potser el més gran de tots per a un artista, aquesta inferioritat de la intel·ligència de què parlava al començament. I aquesta inferioritat de la intel·ligència cal que sigui la intel·ligència mateix qui l'estableixi. Ja que si la intel·ligència no mereix la corona suprema, només ella és capaç de sentenciar-ho. I si en la jerarquia de les virtuts ocupa només el segon lloc, només ella és capaç de proclamar que l'instint ha d'ocupar el primer.