Catálogo / Títulos / Deu pometes té el pomer (edición catalana)

El Premi La sonrisa vertical 1979 ens va sobtar amb una doble sorpresa : 1) pel fet de sortir guanyador del certamen un llibre en català tot i que el jurat era essencialment castellano-parlant, i 2) perquè sota el pseudònim d´Ofèlia Dracs, s´hi amagaven vuit autors, alguns ja coneguts per les seves activitats literàries en l´àmbit de la cultura catalana, i d´altres per la seva col-laboració en la desapareguda revista satírica «El Be Negre».

Els Joaquims Soler, Monzó i Carbó, els Jaumes Fuster i Cabré, Xavier Romeu, Joan Rendé i Josep Maria Illa van decidir un dia —així ens ho van fer saber després del desconcert inicial del jurat i la posterior identificació de cada autor— aplegar-se per a conferir un llibre de deu contes sota el títol (suggerit per una cançó popular catalana) de Deu pometes té el pomer. Sembla ser que també van demanar la col-laboració a dues escriptores, les quals, finalment, per diferentes raons, van declinar l´oferiment, potser recordant una altra malhaurada poma. . .  Axí, doncs, dos dels vuit components del grup van redactar els dos contes que calien per a completar les deu pometes del pomer literari.

Curiosament, però, el jurat en cap moment va sospitar que Ofèlia Dracs fos un autor/a de vuit caps. Això deu ser degut, creiem, al fet que els autors havian acordat prèviament recuperar per a la literatura el llenguatge de carrer normalment utilitzat a Catalunya per als afers del sexe, el qual va ser i és encara un del més vius i expressius de la península. I tot i que els personatges i les situacions que animen aquests contes són molt diferents l´un de l´altre, no hi ha dubte que, a través del llenguatge, aconsegueixen aquella unitat que va «desconcertar» el jurat. Unitat que també rau en la mateixa naturalesa dels llocs on es desenvolupa l´acció de la majoria dels contes  : barris populars de la gran ciutat industrial.

Així, doncs, entre històries calentes, molt d´avui dia, algunes molt trivials, amb un toc d´humor en la majoria dels casos, el lector es trobarà revivint, en més d´una ocasió, situacions que, probablement, ell mateix ha experimentat.

Sota el pseudònim d’Ofèlia Dracs i amb un títol de cançó popular, Jaume Cabré, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Josep Maria Illa, Quim Monzó, Joan Rendé, Xavier Romeu i Joaquim Soler van escriure per separat una desena de contes i els van presentar plegats al Premi La Sonrisa Vertical del 1979. En tocava un per cap, però les dues escriptores que tenien prevista la seva participació van declinar l’oferiment i dos d’ells van haver de repetir per arrodonir les deu pometes d’aquest pomer literari. El jurat els va concedir el premi, i en cap moment va sospitar que el pseudònim encobrís vuit autors que, a més, ja eren coneguts en l’àmbit de la cultura catalana. La sorpresa va ser grossa. Es va publicar l’any 1980 i també es va traduir al castellà. Els autors havien acordat recuperar per a la literatura catalana les maneres desimboltes i la riquesa del llenguatge popular referit a la sexualitat, però no s’esperaven que els personatges i les situacions dels diversos contes acabessin coincidint, descomptada la disparitat de les històries, en la lleugeresa i la gràcia candent de cada pàgina. Més enllà de l’erotisme, convergien en una mateixa ironia; més enllà de les normes del gènere, en una manera lúdica d’abordar la literatura.